Begonya Mezquita – Parlen els ulls



La poetessa Begonya Meaquita recita un fragment del seu poemari Parlen els ulls (Edicions del Buc). Aquesta acció s’emmarca en la campanya #CuidemLaCultura que, entre altres sectors, pretén visibilitzar la literatura i els autors que conreen la nostra llengua.

Begonya Mezquita, nascuda a Sagunt l’any 1968, començà a escriure i publicar poesia des de molt jove. És autora dels llibres El perfecte somriure (1989, I Premi Vila de Mislata), Entre la distància exacta i la nit (1991), Signes de terra (1999, finalista del II Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt) i Una illa (2007), i de les plaquettes Badalls d’estiu (1990) i L’any de les atzavares (1994). Ha estat antologada a Dotze poetes joves valencians (2000) i treballs seus han aparegut en diverses edicions col·lectives. Col·labora regularment en les revistes digitals La paraula nostra i Trapezi.

Parlen els ulls

Després de Signes de terra i Una illa, fites de l’entrada en la maduresa creativa de Begonya Mezquita, Parlen els ulls reprèn alguns dels motius i formes característics de la seua poesia: la freqüent presència del record com a eina de construcció poètica, la transformació de la realitat immediata en una font inesgotable de percepcions i visions poètiques molt personals, el punt central que ocupen el desig i el cos en la reflexivitat i el desplegament dels poemes, la música i la gracilitat de la paraula que s’enlaira, la tombarella semàntica que ens sorprèn tothora, l’eloqüència vivacíssima de les imatges. I potser el més significatiu de tota la seua feina, la identitat de la dona que viu i batega en cada poema, que parla en un diàleg constant amb ella mateixa i amb tot el que l’envolta, que interroga el tu, l’espill esborradís de les paraules: l’art d’estimar amb què la paraula troba els seus sentits multiformes.

Parlen els ulls, títol de forta càrrega sinestèsica, suggereix que el sentit de la mirada, la concentració de la vista en un punt o altre del propi univers i de la realitat que l’envolta, és el pont que inicia el camí d’allò que es pot comunicar, el poema. A diferència de l’anònima dona de Lot, mirar és parlar, expressar el món, alliberada ja de l’amenaça de cap déu, perquè la paraula, en la veritat de la seua nuesa, poble de sentit aquest món i cada petjada que s’hi fa.

Nota de Manel Rodríguez-Castelló


Etiquetes: Begonya Mezquita Cuidem la cultura literatura poesia

Amb la teua col·laboració continuarem promocionant la llengua, la cultura i els valors de progrés.

Ajuda’ns a tindre més força.

Fes-te’n sòcia/soci d’ACPV!

Amb la col·laboració de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport.
Generalitat Valenciana

Conselleria d'Educació Conselleria d'Educació