Any Triadú – J.-P. Cerdà, renovador i capdavanter



Joan Triadú – Si la poesia i fins i tot la prosa narrativa de Jordi- Pere Cerdà es mou per revelacions, per una mena de procés inspirador que se li revela ratlla per ratlla, imatge per imatge, caldria esperar que l’aparició de Dietari de l’alba, un recull breu de poesia, publicat per primera vegada a Barcelona fa més de vint anys (al volum de l’Obra poètica de la Col·lecció Tramuntana d’Editorial Barcino) i que ara gaudeix d’una reedició, també barcelonina, acurada i bella, caldria esperar, dic, que atragués l’interès dels lectors de poesia catalana i de la crítica que s’hi fa (amb la poesia catalana). Perquè Jordi-Pere Cerdà, personalitat de primer rengle de tota la nostra poesia, malgrat que com a renovador i capdavanter sigui tingut present, si s’escau, en fer referència a la poesia rossellonesa i, en general, en parlar de la vida cultural de Catalunya Nord, és força ignorat en les valoracions que es refereixen al conjunt de la nostra cultura. Aquesta conducta indica, sembla, que la frontera política continua fent molt de mal en tots els aspectes.

En primer lloc, doncs, això: heus ací un poeta català, un escriptor català que als seus anys i amb tota una obra al darrera ha d’esperar per a ésser comprès i atès en el que val, i per a rebre el tracte de qualsevol altre escriptor català contemporani. Però l’esmentat volum d’obra poètica, aleshores completa, és ben possible que no sigui gaire avinent de trobar-lo al cap de tant de temps. Si no fos així, caldria reprendre la circulació dels exemplars que en restessin, per a reeditar-lo tot seguit. Dietari de l’alba n’és un bon tast, ja que és obra d’un moment dels més emotius de la vida del poeta, en la seva maduresa. Una altra forma d’expressió de Jordi-Pere Cerdà, el teatre, l’ha fet conèixer força entre els seus conciutadans de més al seu volt, però ja no tant a d’altres bandes més allunyades, malgrat que una de les obres, Quatre dones i el sol, fou estrenada a Barcelona fa prop d’un quart de segle, i que una altra obra, La set de la terra, fou editada a la col·lecció Raixa de l’Editorial Moll, de Mallorca.

Entremig, hi ha la prosa narrativa, una prolongació en més d’un sentit, treballada i feliç, de l’obra poètica de J.-P. Cerdà. El recull Contalles de Cerdanya, publicades el 1961 també per l’Editorial Barcino, comprèn el rerafons poètic de la tradició popular, tan viva per a Cerdà, mentre que les novel ·les curtes del llibre Col·locació de personatges en un jardí tancat, publicat el 1984 pel Centre de Documentació i d’Animació de la Cultura Catalana i Éditions du Chiendent, de Perpinyà, revelen unes capacitats, paral·leles a les de la poesia, per a la creació ordenada d’un món extret de la realitat viscuda. A propòsit d’aquest llibre extraordinari —comparable només, al Rosselló, al Llibre de les set sivelles de Josep Sebastià Pons—, del qual ja vaig parlar en aquestes mateixes pàgines, l’autor digué que «les novel·les podrien ésser la meva manera interior de donar una lògica, un lligam a una sèrie de fets viscuts que he pogut observar al meu volt «o bé que he pogut conèixer». No he vist que s’hagi parlat prou de Col·locació de personatges en un jardí tancat i sempre que l’he esmentat m’he trobat que era un llibre desconegut, fet que és gairebé segur que no passaria si el llibre hagués estat editat a Barcelona i, com de tots altres llibres, se n’hagués fet prou cas.

Antoni Cayrol nasqué, com indica el seu pseudònim, a la Cerdanya, al poblet de Sallagosa, l’any 1920. Pere Verdaguer, en l’extens i magnífic estudi preliminar de V Obra poètica de Cerdà, explica l’origen del pseudònim. Antoni Cayrol signà Un cerels seus primers versos catalans i els trameté al director, Carles Bauby, de la revista Tramontane, el qual, en publicar-los, per tal que no fos un pseudònim, —car era durant l’ocupació alemanya i els pseudònims no eren permesos—, hi afegí Pere; més tard l’autor, per tal d’evitar la confusió amb père, hi posà aldavant Jordi, tal com ha restat sempre més. Algunes històries són més senzilles que la història. Així mateix, amb poques paraules es pot dir que el poeta ja ho fou a Cerdanya —«el meu país», que diu ell—, prop del negoci familiar d’alimentació, i que passà al Rosselló, a Perpinyà, on amb els anys esdevingué llibreter, com Salvat-Papasseit. Aquestes han estat les seves universitats. Mentrestant, aprofundia la base popular més arrelada de la seva cultura i sense deixar-la gens, sinó, al contrari, perfilant-la i practicant-la —la cançó, les corals, els grups de teatre—, es féu una cultura adquirida, amb una infinitat de lectures de tota mena, per a passar, així, de l’aprenentatge al mestratge (que no consisteix a deixar l’aprenentatge).

Per als orígens i les característiques principals de la poesia i de l’obra de Jordi-Pere Cerdà em remetria als estudis d’Albert Manent (dins Literatura catalana en debat, 1969) i de Pere Verdaguer (dins Obra poètica, 1966), però pot ésser que no sigui avinent de trobar-los. Del primer llibre, La guatlla i la garba, fa quaranta anys, i com el seu títol indica, té un traçat bucòlic, com molta poesia del Pons més eminent. Però ja és una ruptura respecte del mestre d’Illa. Si Pons portava la formació simbolista francesa, Jordi- Pere Cerdà s’acosta més a la formació occitana. Dedica el segon llibre, Tota llengua fa foc, a Robert Lafont. Ja és capaç del clam, del crit i de la més poderosa envestida, però com tot home que se sap fort, és pacient, fàcilment tendre i delicat amb tot allò que li és petit i a mida, sempre conscient de les forces sobreres. De l’èpica a la mística, en aquests casos, no hi ha gaire. A Dietari de l’alba, vint poemes escrits fa una trentena d’anys de mitjana, l’amor i la mort vetllen la casa: «Tindríem una casa / arbre nascut de l’erm. // Una llosa penjada / en una ala del vent. // Una paret de pisa / per abrigar l’hivern.»

Aquets propòsits, cenyits i fugaços, del poeta introdueixen a la casa, real, els somnis. I heus ací com Cerdà fa pensar en René Char, occità al cap i a la fi. El somni ho travessa tot i avança per l’ésser estimat «comuna cremadura / en el viu de la carn». Però cadascú té el seu «país de son», entre imatges de sang i de foc, que sorprenen pel despullament i per la duresa. Sembla que el poeta ens vulgui fer sentir la reducció a estructura que s’opera en el poema. Fins que després de molta espera, de molt amor, nocturn i conscient del drama (Peguy diria que l’home no ha estat mai feliç) i d’admirar-se, humà i home, el poeta, de com és la dona («Jo no entenc / com tens la paciència / de bastir unes parets / entorn del nostre amor.»), ve la mort, al bell poema Filla, exemple de la poesia dramàtica, rica d’imatge i continguts, de Jordi-Pere Cerdà.

Dietari de l’alba, de Jordi-Pere Cerdà. Edicions Columna. Barcelona, 1988. 52 pàgines.



Etiquetes: Any Triadú Joan Triadú literatura

Amb la teua col·laboració continuarem promocionant la llengua, la cultura i els valors de progrés.

Ajuda’ns a tindre més força.

Fes-te’n sòcia/soci d’ACPV!

Amb el suport de