El saldo de la balança fiscal entre el País Valencià i l’estat espanyol: un desastre que no es pot amagar

El País Valencià aporta més recursos a l’estat dels que en rep en inversions i finançament de serveis

En unes declaracions de 2013 al diari Levante-EMV, Vicent Soler (aleshores degà de la Facultat d’Economia de la Universitat de València) asseverava que “El dèficit del finançament del País Valencià es remunta a l’època franquista”. I en una entrevista més recent, del 3 de novembre del corrent, al mateix diari, Vicent Soler (ara conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana) reivindica la inclusió en el projecte de pressupostos autonòmics per a 2022 d’un import proper als mil milions d’euros no reconeguts en les inversions per al País Valencià previstes per l’Estat Espanyol. La cosa ha estat com una mena d’insistència en la reivindicació institucional d’aquell infra-finançament que ja evidenciava en 2013 i que ha estat repetit en l’exigència d’uns altres 1.360 milions d’euros en cadascun dels pressupostos del Botànic des de 2015.

Crida l’atenció que, igual ara que en 2013, la “conversa” entre País Valencià i Madrid s’haja de dur des de les declaracions i els cops de puny institucionals en forma de pressupostos autonòmics. Que no hi ha un fòrum on parlar d’aquestes coses, direu?

Sí, n’hi ha un: El Consell de Política Fiscal i Financera de les Comunitats Autònomes (CPFF). Un òrgan consultiu del Ministeri d’Hisenda creat en 1980 format per la ministra d’Hisenda i els consellers d’Hisenda de cada Comunitat Autònoma. Entre d’altres, l’última de les funcions que li reconeix la llei de creació és:

• En general, tot aquell aspecte de l’activitat financera de les Comunitats Autònomes i de la Hisenda de l’Estat que, donada la seua naturalesa, necessite una actuació coordinada.

Que, fent una interpretació lliure, es podria definir com: “un fòrum per contenir i marcar el debat sobre el finançament autonòmic en el marc de l’Estat Espanyol”. I això és així perquè cada comunitat autònoma sempre vol més i la manera que té l’estat d’estalviar en aquest increment de despesa és retardar acords que puguen suposar més dotacions per a algun territori. I ho fan plantejant el tema com un joc de suma zero en què tot allò que es done de més, respecte a exercicis anteriors, a una de les parts haurà de detraure’s a una altra. Sense entrar al debat de la (in)justícia del model.

Però, com es determina la bondat del model? Hi ha diverses formes. A mi m’agrada parlar de la balança fiscal, definida aquesta com un recompte dels diners que genera un territori, el meu, que són aportats a una caixa comuna, diguem-li Estat Espanyol, i un altre recompte dels diners que qui controla el CPFF inverteix en el mateix territori. La diferència és allò que ens falta. I sembla un poc difícil d’entendre, però ens falten diners. Dels diferents mètodes de càlcul del resultat de la balança fiscal el més acceptat per fer aquest recompte i centrar-se en l’assignació territorial dels ingressos i les despeses és el de flux monetari. Ho afirmen, entre d’altres, Guillem López i Casanovas de la Universitat Pompeu Fabra, Modest Guinjoan de la Universitat Autònoma de Barcelona o a Xavier Cuadras Morató també de la Pompeu Fabra.

I quin saldo ens dona la Balança Fiscal entre el País Valencià i l’Estat Espanyol calculada per flux monetari? Un desastre. Vull dir, el País Valencià aporta més recursos a l’estat dels que rep en forma d’inversions i finançament de serveis. I això any rere any. En l’estudi publicat pel Ministeri d’Hisenda en 2005 (sí, 2005., no n’han fet un altre, era donar munició als territoris infra-finançats) el País Valencià tenia un saldo negatiu del 6,33%. Dit d’una altra manera, el 6,33% del que recaptàrem (i des d’aleshores, que la cosa no s’ha arreglat en absolut) se’l quedaren a Madrid. En l’estudi “El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica” de Rafael Beneyto (actual Director General de Tributs de la Generalitat Valenciana) publicat per la Fundació Nexe hi ha un apartat on compara el finançament rebut per les distintes comunitats autònomes i la seua població: El País Valencià va rebre, aproximadament, 192 € per càpita menys que la mitjana dels habitants de l’Estat Espanyol. Els nostres diners van ser repartits entre altres territoris no valencians. Però atenció: entre territoris més rics que el País Valencià.

I això no ha canviat en absolut, ha empitjorat. Amb dades de 2019, segons un estudi d’Ángel de la Fuente, quan la nostra posició en el PIB per càpita de l’Estat Espanyol era l’11a en el sistema de liquidació de finançament autonòmic del mateix any ocupàvem la posició… última!

El problema, en definitiva, és que ens quedem, any rere any, sense els nostres diners. Que tampoc demanem a l’Estat que ens finance amb diners aliens, com està fent-se en altres indrets. Demanem el que és nostre. I que el nostre país, el País Valencià, puga, per exemple, tindre les infraestructures ferroviàries i de transport que necessita l’economia valenciana. Perquè serà des d’una gestió centrada en el territori que s’impulsarà el corredor mediterrani, per dir alguna inversió imprescindible i que no es veu tan prioritària des de Madrid. O l’ensenyament en valencià. No sols l’ensenyament, no sols la ràtio alumnat/professorat, o les millores en infraestructures escolars, parlem d’usar els nostres diners per a fomentar i potenciar l’ús de la nostra llengua, de la nostra cultura. Fer en definitiva, amb els nostres diners, el nostre País Valencià amb la nostra llengua i cultura pròpies.

David Oliver Borràs. Tresorer de la Junta d’Acció Cultural del País Valencià.

Accés a l’enllaç original de la publicació: Vilaweb