Acció Cultural demana al govern valencià si pensa no acatar la jurisprudència dels tribunals

El CJC perd tota credibilitat institucional amb un dictamen que no respecta la jurisprudència ni els criteris filològics, se sotmet al poder polític i es redacta amb una llengua que no és la pròpia

Davant la filtració a la premsa del dictamen del Consell Jurídic Consultiu sobre la definició del terme “valencià” en el Diccionari de l’AVL, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) vol fer públiques les següents consideracions:

1. El “dictamen” ni tan sols és redactat en la que l’Estatut valencià reconeix com a llengua pròpia i, a més, en una qüestió com aquesta, del tot centrada sobre el valencià, fet que expressa molt clarament quina és la preocupació real del Consell Jurídic sobre una llengua que no usa. I que tampoc usen regularment el President ni el govern de la Generalitat valenciana, que han suscitat aquest conflicte falsament jurídic.

2. Aquest “dictamen” no és prescriptiu ni vinculant; és simplement una recomanació i deixa en mans del Govern valencià la resolució executiva final. Pensa el Govern valencià no acatar tampoc la jurisprudència sobre aquesta matèria, emanada dels pronunciaments del Tribunal Constitucional espanyol, el Tribunal Suprem i el Tribunal Superior de Justícia valencià, en sentències fermes i no en simples recomanacions?

3. És un informe absolutament contradictori, perquè, d’una banda, afirma que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té la potestat de  “determinar la normativa oficial del valenciano en sus aspectos gramaticales […] léxicos y cuantos otros sean necesarios” (i determinar el lèxic significa, per exemple, què s’entén per valencià i per català, entre milers d’altres vocables). Però en total contradicció amb això conclou que “la definición de “valencià” contenida en el Diccionari Normatiu Valencià elaborado por la Acadèmia Valenciana de la Llengua se estima que no se acomoda a lo que dispone el artículo 6.1 del Estatuto de Autonomía de la Comunitat Valenciana”. En altres paraules i segons el particular raonament del CJC, l’AVL pot establir tot el lèxic de la llengua –incloent-hi català— excepte el del vocable valencià.

4. És un fet gravíssim, que posa en total dubte la credibilitat del CJC, que aquest ignore la doctrina del Tribunal Constitucional, que ja s’ha pronunciat explícitament sobre aquesta mateixa qüestió, mitjançant la sentència 75/1997, de 21 d’abril, en què,  referint-se als Estatuts de la Universitat de València abordava si la denominació estatutària de la llengua (valencià, llengua valenciana) tenia caràcter excloent o podia admetre noms equivalents (català, llengua catalana):

“el fundamento último o ratio decidendi de las sentencias impugnadas se pone en que la denominación lengua valenciana empleada por el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana tiene un carácter excluyente e impide el uso de cualesquiera otras. Sin embargo, tal conclusión apodíctica no es evidente por sí misma, y, en definitiva, para despejar la incógnita en que consiste el problema, tal y como se nos plantea, resulta ineludible un análisis más profundo.”

I concloïa:

“la valenciana, lengua propia de la Comunidad Valenciana, y, por ello, de su Universidad, podrá ser también denominada ‘lengua catalana’ en el ámbito universitario, sin que ello contradiga el Estatuto de Autonomía ni la Ley de Cortes mencionada al principio [= Llei d’ús i ensenyament del valencià, de 23 de novembre de 1983]”
“Podrá discutirse cuanto se quiera sobre la pertinencia de que […] la lengua propia de la Comunidad Valenciana se denomine indistintamente valenciano o catalán, pero, como ha quedado dicho, ello no contradice valores, bienes o intereses constitucionalmente tutelados y no vulnera precepto legal alguno […]”

5. És igualment un fet gravíssim i igualment exemplificador de la falta de rigor jurídic que el Consell Jurídic Consultiu ignore que els Estatuts de les universitats Jaume I de Castelló, d’Alacant i de València, equiparen les denominacions  estatutària (valencià) i acadèmia i general (català), que han estat ratificats per tres sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià, per tres sentències més del mateix Tribunal Suprem i després, com a oficials, publicats en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

6. És igualment gravíssim i desautoritza tota la suposada argumentació jurídica del CJC que aquest ignore que l’AVL, que és una institució de la Generalitat Valenciana, va aprovar fa quasi 9 anys, un acord, adoptat en la reunió plenària de 9 de febrer de 2005, pel qual s’aprova el “Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià”. Aquest acord es fonamenta explícitament sobre “la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, té entre les seues competències la de «vetlar per l’ús normal del valencià i defendre la seua denominació i entitat» (art. 7.d)”.
I el dictamen de l’AVL, publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana el 12 d’abril de 2005, afirma:
“la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix «sistema lingüístic»” (punt 1r)
“És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears, i avalada per l’ordenament jurídic espanyol […] i la jurisprudència” (punt 6è)

Però, a més, el CJC ignora que l’AVL acordava també:

“1. Aprovar, amb caràcter prescriptiu, el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià, que s’adjunta.

2. Publicar-lo, atés el que establix l’article 26 de la Llei 7/1998, en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana als efectes prevists en l’article 5 de la mateixa Llei [Hi va ser publicat  el 12 d’abril de 2005]

3. Comunicar-lo al Govern Valencià i a les Corts Valencianes.

4. Transmetre’l al Govern d’Espanya, al Congrés dels Diputats i al Senat, així com a les altres entitats normatives de les llengües de l’Estat Espanyol.

5. Difondre’l entre la societat valenciana i, molt especialment, entre les universitats i totes les entitats que s’ocupen de la promoció del valencià.”

Si aquest dictamen tenia “caràcter prescriptiu” i prové d’una institució de la Generalitat Valenciana, es publica en el seu Diari Oficial i es comunica al Govern Valencià i a les Corts Valencianes (a més del Govern d’Espanya, el Congrés dels Diputats i el Senat), quin sentit té ara –si no és estrictament de maniobra política– que el Govern Valencià el negue i reaccione en contra nou anys després?

7. Finalment, és absolutament contradictori –i demostra que es tracta d’una acció estrictament política– que la mateixa Generalitat Valenciana haja publicat ja dues edicions (1995, 1996, en el primer govern del PP) d’un diccionari (el Diccionari valencià) amb una definició encara més contundent de valencià que la que ara vol impugnar (“Varietat de la llengua catalana parlada a la Comunitat Valenciana”) i que ara s’hi opose i invoque que és contrària a l’Estatut d’autonomia.

8. És trist i lamentable que les més altes institucions valencianes estiguen donant aquestes mostres contínues d’incoherència i sectarisme que, d’una banda només perjudiquen l’ús pacífic i la normalitat social de la llengua pròpia, i de l’altra projecten una imatge vergonyosa i ridícula que afecta tots els valencians.

 

Notícies relacionades: La Veu PV