Antoni Llena

Antoni Llena (Barcelona, 1942) és un artista subtil arribat a la plenitud del seu art després de la batzegada de l’informalisme i al marge del populisme que propugnava el Pop Art. Explorador incansable de la frontera entre el petit i fràgil i el gran i fort. El crític d’art Alexandre Cirici Pellicer el va descobrir als seixanta quan Llena, aleshores monjo caputxí, elaborava petites escultures amb paper i filferros a la seua cel·la. Sense gaire contacte amb el món exterior, sols amb l’instint creador, connectava amb els corrents artístics més transgressors del moment com l’art povera italià, que utilitzava els materials menys nobles i quotidians. Sense perdre aquest esperit, en les últimes dècades s’ha atrevit amb l’escala monumental. La seua obra s’inscriu en una línia d’investigació plàstica de despullament i síntesi que s’inicia en els trenta a Catalunya amb les obres de Miró, Ferrant i Cristòfol i que apareix com una de les més radicals del panorama estatal contemporani.