“Xemeneies sense fum II”
“Xemeneies sense fum III”
“Xemeneies sense fum IV”
(sèrie Xemeneies sense fum)
   |
 |
Pasta refractària amb aplicació d’òxids i engalbes. 16 x 9 cm., 14 x 9.5 cm i 7 x 7 cm. / 26 x 9 cm. i 14 x 9.5 cm. / 26 x 9 cm. i 11 x 6 cm.
Cristina Guzman Traver (Aldaia, 1953) té una sòlida formació artística, des de 1970-1975 estudia dibuix i pintura a l’Escola d’Arts i Oficis de la seva localitat, en 1988 i 1989 realitza el curs de Delineant Industrial del Ministeri de Treball, i prossegueix amb diferents tècniques relacionades amb l’escultura assistint cada any fins l’actualitat a monogràfics, cursos i seminaris per complementar la seva formació.
A pesar de la seua formació pictòrica s’endinsa cap al món de l’escultura utilitzant metalls, fustes, plàstics… però on aconsegueix un llenguatge propi és amb la utilització de la terra, matèria primera que junt a la fotografia utilitza per a la seua creació artística.
Compromesa amb la societat que viu, la seua obra és una denuncia constant per la defensa de les igualtats i de les llibertats.
Les seves obres han visitat diverses ciutats com Jaén, Pontevedra, Barcelona, Saragossa, Girona, València, Cadis, Osca, Castelló … i han viatjat a diferents països, Estats Units, Suïssa, Itàlia, Brussel·les…
És membre de l’Associació d’Arts Plàstiques de Benicàssim “Beni-Art” i pertany al col·lectiu “Mans de Dona” de València.
<< Les xemeneies de les antigues fàbriques de taulells o teules, són un tret característic de les zones on esdevingué la industria de l’argila, testimonis d’un canvi, d’una evolució industrial en els seus inicis. Una senyal d’identitat d’una població emprenedora i treballadora.
Ara queden com a restes industrials algunes xemeneies, menys sort han tingut les fàbriques o rajolars que han desaparegut en la seua majoria, és per tant hora d’oferir un homenatge a aquests testimonis d’un assentament industrial del qual els nostres avantpassats vivien.
La instal·lació amb el títol “Xemeneies sense fum” neix d’una reflexió davant d’aquestes grans xemeneies solitàries que envolten el paisatge actual, sense fum, apagades i oblidades…Mereixen un homenatge, i que millor que amb l’argila, la mateixa matèria que amb el fum i el foc elles immortalitzaven, transformar-la ara en petites xemeneies que homenatgen i reivindiquen la seua continuïtat dins del nostre paisatge urbà.>>